Història del Torró d'Agramunt
La cita més antiga documentada fins el dia d'avui, que parla de l'elaboració del Torró d'Agramunt data de 1741, en unes cartes d'una de les famílies nobles de la vila, la família Siscar.
En aquestes cartes es descriu el número de persones que es dedicaven als diferents oficis que en aquell moment hi havia a la vila. Aquesta informació consta en els últims documents adquirits per l'Ajuntament i es troben en l'arxiu històric municipal.
Entre aquests oficis hi ha el de torronaire, el qual resulta ser l’ofici més nombrós, amb un total de set torronaires. Aquest fet ens demostra que l’activitat torronaire a la vila era molt important i sobretot que la tradició es remunta molts més anys abans del 1741.
El motiu perquè manquin documents que acreditin l’origen dels torronaires a la vila és perquè no era un ofici amb dedicació plena, sinó que sovint resultava ser un complement de l’agricultura o d’un altre ofici com per exemple el de confiter i en els documents notarials es posava com a ofici principal aquests i no el de torronaire.
Unes altres de les causes d’aquesta manca de documents són les diverses guerres a les quals la vila d’Agramunt ha estat sotmesa i durament castigada i saquejada, fets que han provocat que una gran quantitat de documents de l’arxiu s’han perdut o s’han malmès.
Tot i aquesta manca de documents l’activitat torronaire durant el s.XVII ja constituïa una tradició de la vila d'Agramunt, la qual es va mantenir durant els anys posteriors fins que al s.XIX, el torró ja es coneix amb el nom de Torró d’Agramunt.
Això es pot comprovar amb el llibre "Tratado completo y práctico de confiteria y pastelería" editat al 1847 i en el qual s’hi pot trobar la recepta del Turrón de Miel o de Agramunt.
El Torró d’Agramunt durant els segles XIX i XX va obtenir un gran reconeixement i prestigi gràcies a l’assistència dels torronaires a fires, aplecs, mercats.. i sobretot a les parades que aquests obrien per Nadal a Barcelona.
A la fira de Nadal de Barcelona els torronaires d'Agramunt posaven les seves parades en punts diversos de la Rambla i en els portals de les cases més cèntriques, on hi tenien parada fixa. Els torronaires de Xixona també assistien a la fira de Nadal de Barcelona i ben aviat va sorgir rivalitat entre aquests torronaires, els quals ràpidament van ocupar els punts més estratègics de la Rambla, deixant només als valencians la possibilitat d’obrir parada a la fira o bé de llogaruna botiga, amb la despesa econòmica que això suposava.
Els torronaires d'Agramunt per diferenciar-se dels de Xixona es vestien de pagès “endiumenjat” i es cobrien el cap els homes amb una barretina musca i les dones amb un mocador de seda blanc.
La importància i la popularitat dels torronaires agramuntins va arribar fins i tot al món de la literatura, així trobem que al 1872 en la publicació de l’obra de teatre “la Dida” de Serafí Pitarra,la protagonista és filla d’Agramunt i d’ofici torronaire.
Els torronaires d’Agramunt també assistien a fires, mercat, aplecs...sobretot de les poblacions més properes a Agramunt però també en llocs més allunyats on hi havien de fer alguns dies d’estada.
A Agramunt els torronaires paraven a les tres fires que es celebraven durant l’any: la del 3 de maig, la del 10 d'agost i la del 4 de desembre. La participació dels torronaires era important i nombrosa ja que en un document del 1803 s’explica que els torronaires que en la fira del 4 d’agost no cabessin a la plaça Major i del Mercadal s’haurien de posar als porxos des de la casa de les monges a la del Sr. Jaume Borrell.
Tot i això no es pot saber amb exactitud els número d’obradors que hi havia a la vila. Es coneixen algunes de les famílies que s’hi dedicaven però no és fins a l’aparició dels primers anuaris estadísitcs, en els quals es cita la indústria que hi ha als pobles, que es pot donar dades amb noms i cognoms concrets.
Aquests anuaris, guies, documents... sovint donen una informació incompleta o inexacta ja que en informacions que s’ha recollit posteriorment s’han trobat a faltar el nom d’alguns torronaires que en aquell moment també treballaven a la vila.
Durant la guerra civil l’activitat torronaire, a l'igual que la resta d’activitats econòmiques, també en va patir les conseqüències i es va paralitzar. En finalitzar la guerra es va reprendre l’activitat però els problemes d’abastiment de primeres matèries va afectar també als torronaires, els quals durant uns anys van patir greus problemes de proveiment d’avellana.
Durant la postguerra algunes famílies van plegar de l’ofici de torronaire però d’altres van continuar fins avui en dia, produint torrons amb els ingredients i el procés d’elaboració del Torró d’Agramunt.
En l'actualitat la presència de torrons en fires, botigues, supermercats i grans superfícies comercials ha estat un mitjà de reconeixement molt important del Torró d'Agramunt, conjuntament amb els distintius atorgats per la Generalitat de Catalunya i la CEE.
